Eva - Josep Bruch

Not allow reviews

Descriptions


L’Eva és una noia vigatana de 20 anys, i com a qualsevol noia que té la seva edat, l’hi agrada molt l’esport, viatjar, llegir... El que no es podia imaginar mai, és que l’hi canvies tan ràpidament la vida, de cop i volta, i sense que és pogués preparar.

Després d’afrontar un dels reptes més difícils, no sap si les coses poden sortir bé o no. 

La novel·la d’en Josep Bruch que et farà canviar de pensar i de sentir, t’enamoraràs de l’Eva i dels seus carismàtics personatges. 

Guardonada amb el premi literari Revista de Vic 2019 que dóna la revista del mateix nom. 
Au va! Mira al cel i contempla que pots ser un escollit o escollida i que per molt fosc que sigui l’univers, pensa que el més petit estel brilla.


JOSEP BRUCH i MIRALPEIX

Vaig néixer un 2 d’octubre de 1947 a Sant Hipòlit de Voltregà. D’entrada «sac i ganxo».

A l’edat de 5 anys la família se’n va anar a viure a Taradell, és a dir, «gitano», i més tard, als 12, el varen portar a viure a Vic «vigatà i home de bé, no pot ser».

És de fiar una persona amb aquest historial?

Dels meus records d’infantesa, només en tinc a partir des de Taradell. Va ser una època molt dura, ja que, en aquells temps, els forasters no eren ben rebuts. Vivíem en una casa davant mateix de l’Església, amb un hort molt gran, separat del carrer per una paret d’un metre d’alçada i una tanca de xarxa metàl·lica a sobre. El meu pare, picapedrer, treballava a Vic, on anava i venia cada dia en bicicleta, i la meva mare treballava, com a teixidora, filadora i ordidora a Can Costa i Font, al mateix poble.

Hi havia una escolania molt especial, que, com a forasters no massa benvinguts, ens apedregava quan sortien a l’hort, cosa que no es va acabar fins que, en un canvi de rector, va arribar l’ordre.

Quan a mi, era el foraster, i era l’ase dels cops: havia portat darrere meu tota la classe per veure si m’arreplegaven, però jo era un campió a l’esprint i mai ningú no em va enganxar. Als cinc anys i mig em varen posar les primeres ulleres, amb 5 i 6 diòptries, i vaig passar a ser el quatre ulls anomenat Pinotxo. Això em va privar, més tard, de fer la feina que sempre havia somniat, ser pilot d’aviació, si bé, més endavant, em va estalviar d’anar a la mili.

Aviat em varen portar a l’escola a Vic, a Sant Miquel del Sants, ja que la intenció dels meus pares era anar-se’n a viure-hi, i on el pare, en les hores lliures que tenia, s’estava fent la casa on ara estic vivint.

El més greu era el fortíssim «mobbing» a què estava sotmès, i que, a l’igual que l’Ender Wiggin, en la famosa novel·la «El joc d’Ender», de l’Orson Scott Card, vaig acabar el dia en què, el capità de golfos que sempre m’assetjaven, va decidir d’estovar-me ell tot sol, i em va acorralar en un lloc on no em podia escapar. Tenia tres anys més que jo, que, en el moment que va passar, en tenia deu, però, tot i ser més alt i fort que jo, portat per la ràbia acumulada, li vaig clavar tal pallissa -sort que va sortir la seva mare a defensar-lo, ja que si no potser l’hauria mort- que el varen haver de portar a cal metge. En la qüestió hi va intervenir fins i tot l’autoritat, ja que l’agutzil del poble era parent d’ell. A partir d’aquell moment, però, no vaig tenir, ja, cap més problema.

Als dotze anys ens vàrem anar a viure a Vic. Això va suposar, per a mi, un canvi total de vida, però per sort, davant mateix de casa va arribar, amb un mes de diferència, una família provinent de Sau, i el noi gran de la família, en Josep, es va convertir en un dels meus millors amics, i el més vell que tinc, i que ens portem, tan sols, encara no un any de diferència.

A Vic, a Sant Miquel, vaig iniciar els meus estudis de batxillerat, vaig fer l’oficialia industrial a l’Escola Industrial de Vic, especialitat de Delineant, i a l’Acadèmia Europa vaig iniciar els meus estudis de grau mitjà. En principi volia fer l’enginyeria electrònica o mecànica (sempre m’han agradat les ciències), però els estudis s’havien d’acabar, forçosament, fora de Vic, i l’economia familiar no m’ho permetia, i aleshores vaig haver de decantar-me pel Peritatge Mercantil, que vaig acabar molts anys més tard.

Entre alguns altres cursets, em vaig diplomar en Direcció i Gestió de Serveis de Salut i Seguretat en el Treball, per la Universidad Autònoma Complutense, de Madrid.

Vaig començar a col·laborar, de molt jove, amb els diaris locals, L’Ausona, era aleshores, i més tard el 9 nou. Per això em vaig plantejar fer periodisme, ja que jo era molt atrevit i deia, com sempre, les coses pel seu nom, i fins i tot vaig tenir alguns problemes amb les autoritats. Inútil voler anar a la universitat, no hi havia diners, i ja sol amb la meva mare, no ens podíem permetre prescindir del meu sou.

Vaig entrar a treballar d’administratiu, i aquesta ha estat la feina que sempre he fet. Em vaig casar a l’edat de 25 anys, i amb la meva muller varen muntar una família, que aviat es va veure beneïda amb dos fills, una noia i un noi que, ells sí, han fet les carreres que jo vaig començar: l’enginyeria de telecomunicacions el noi, i dret la noia.

Un cop casat, vaig passar la prova de majors de 25 anys i me’n vaig anar a la universitat, a fer dret, concretament, ja que, per la meva feina, tocava qüestions legals molt sovint. No em va acabar d’agradar i ho vaig deixar.

L’any 1968 vaig entrar a treballar, com a administratiu, al món de la sanitat, on vaig desenvolupar la resta de la meva vida professional, fins al moment, plàcid, de la meva jubilació. Des de la Medicina d’Empresa, passant pel Montepío Tèxtil de Malalties, el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, totes les escoles d’infermeria que hi ha hagut a Vic, que professionalment vaig muntar jo mateix, incloent-hi la Universitària que ara hi ha a la Universitat, i algun Centre de Revisions Mèdiques per al Carnet de Conduir.

Sempre he col·laborat amb els mitjans de comunicació, fent reportatges i articles, i he participat en diverses tertúlies radiofòniques i televisives.

La meva gran afecció ha estat, sempre, l’escriptura, i al llarg d’aquests anys, a banda de llegir sempre, he escrit unes quantes novel·letes. No sé, ben bé, d’on m’ha sortit aquesta dèria, però suposo que, a banda de què sempre, i en tot moment, els meus pares estaven llegint, hi ha quelcom genètic per part de la meva mare, ja que la seva família, ella inclosa, sempre han tingut una gran facilitat per les arts plàstiques i l’escriptura. Fins i tot la meva mare va escriure una obra, autobiogràfica, titulada «Una aventura d’amor, en temps de guerra», que el centre de recuperació de la Memòria Històrica, de Vic, va tenir en la seva web durant molt de temps. Va ser curiós, ja que l’obra, manuscrita, va dormir en un calaix de casa de la seva germana, la meva tia, durant més de 40 anys, fins que un dia va sortir a la llum i la vaig editar. El que recordaré, sempre, és la cara de la meva mare quan va veure el llibre: literalment, va tocar el cel.

Similar Products

513328385194972517

Gracias por confiar en LlibreBooks